Amants de la natura?

Fa temps, conversant amigablement amb un aficionat a anar a la muntanya amb moto de trial em deia que ells s'estimaven la natura i per això portaven silenciadors que mitigaven el soroll del motor, rodes especials que erosionaven menys el terreny, bla, bla, bla...

Evidentment, no ens vam entendre.

Ahir, vam fer una sortida (a peu, no cal dir-ho) per la serra del Curull, a la zona del Puigsascalm. Tot el recorregut era dins l'espai PEIN Puigsacalm-Bellmunt.

Després de passar pel puig de les Àligues, vam enfilar cap a la vall de Sant Bertomeu per la baga del Curull.

Només de començar el descens pel desdibuixat corriol que baixa des de la collada de coma del coll vam començar a trobar les empremptes del pas de les motos per aquell indret. Ja no era que circulessin per camins de menys de quatre metres, com diu l'article 6 de la llei 9/1995 de regulació de l’accés motoritzat al medi natural, el rastre de les roderes anava per un corriol que no feia un metre, quan no anava pel mig del bosc o pel llit del torrent. Els efectes del pas de les motos per aquest terreny humit i enfangat és devastador. I la imatge, impactant.

Tot baixant, vam creuar-nos amb un grup de tres astronautes muntats en sengles motos que, només amb una ullada ràpida de la llei havien faltat a tres articles: no portaven matrícula (Art 5), circulaven per camins de menys de quatre metres d'amplada, fora pista o pel llit del torrent (Art 6 i 7) i eren responsable d'una o més faltes de caràcter greu (Art 27). Bon currículum per a uns amants de la natura...

Davant d'aquest fet, que es deu repetir quotidianament pel grau d'erosió que presenta el terra i perquè, en aquesta zona, dues vegades que hem anat, dues vegades que hem trobat astronautes que han deixat ben perfumat el camí, em pregunto: on cony són els guardes rurals que han de vetllar pel compliment de la llei, encara que només fos en els espais declarats d'interès natural? Val la pena tenir mig Catalunya declarada d'interès natural o, pitjor encara, espai de protecció especial, si no es pot garantir el compliment de les normes que han vetllar per aquesta protecció?.

Al final, la protecció és només sobre el paper. Paper mullat. I el territori, campi qui pugui.

Un altre dia em posaré amb les vegueries, que també té conya....

http://mediambient.gencat.net/cat/el_departament/actuacions_i_serveis/legislacio/natura/espais_naturals/llei_9_1995.jsp

Els rescats de muntanya

Fa un parell de setmanes vam anar a fer l'estrena de la neu a l'alta muntanya. Després d'una tardor i inici d'hivern de vaques magres, sembla que ara la cosa s'anima i podrem treure la pols a les raquetes.
Així que, després d'un primer contacte, el diumenge anterior, amb la neu a la zona de la Garrotxa, aquest dia, finalment vam pujat a Vallter a mirar de treure faves d'olla. Una vegada a Vallter, vam optar per la portella de Mentet i el pic de la Dona, que és una ruta coneguda, fàcil i sense problemes en cas de boira o mal temps.
Com que el temps estava enredat a les parts altes (boira i neu), ni ens vam plantejar continuar del pic de la Dona cap a serra Gallinera o el Bastiments, així que vam tirat avall, cap a Vallter. Era migdia. Ja de baixada, vam trobar dos grups que encara pujàven, un grup de quatre que pujaven amb raquetes, i una parella que vam trobar ja quan arribàvem a la portella de Mentet.

Va ser quan erem a la portella que vam sentit un helicòpter i, poc després, ens va sobrevolar a molt poca altura. Vam veure clar que estàven buscant alguna cosa. Tot i que vam pensar que no fos pel grup de quatre que ens havíem creuat ja cap al cim, es tractava dels dos accidentats que van caure quan pujaven al pic de la Dona, diuen que des de França, amb raquetes.
Més endavant, ja a mitja baixada de Vallter vam trobar un equip de bombers que pujava i, allà mateix, els va recollir l'helicòpter.

A baix, a l'heliport de Vallter, hi havia dos cotxes dels bombers i un de l'ADF. A Camprodon, més bombers i una ambulància.
Tota aquesta moguda de mitjans materials, vehicles, i sobretot persones, per a atendre un avís d'emergència que, en aquest cas, era justificat.

Veure-ho en directe, m'ha fet pensar en la sensació que han de tenir aquestes persones, que moltes vegades s'han de jugar la vida per a rescatar un accidentat a muntanya, quan es troben davant un avís de rescat que després es demostra que no era necessari.
Entenc, doncs, que en casos flagrants de no justificació a l'hora de fer una trucada de socors, la única solució sigui tocar la butxaca dels inconscients que per frivolitat, comoditat o imprudència demanen ajuda sense justificació.

La muntanya pot ser molt perillosa si no s'és conscient dels riscos i no s'hi va convenientment equipat. Anar amb equipament tècnic, d'abric, amb raquetes, crampons i piolet no és cap garantia. Compta portar un bon equip, si. Però el més important és saber dir prou i girar cua quan  les coses es poden començar a posar lletges.

La PTP presenta una guia d’horaris de trens regionals de Catalunya

Alucino! Demà he d'anar a Barcelona a una jornada i, com he fet ja altres vegades, abans he anat a la web de la Renfe per a comprovar els horaris dels trens, ja que fa temps que no baixo pel cap i casal i ja se sap que els horaris canvien, de tant en tant.
M'ha estat impossible trobar els horaris dels trens!!!. Només em surten els talgo i l'Estrella. I no he tingut collons de trobar els horaris dels Catalunya ni els Regionals.
Al final, mosca perdut, he tirat del Google i he trobat aquesta pàgina que m'ha salvat la vida, tot i que (per si de cas) he hagut de passar per l'estació de Girona a comprovar els horaris.

La PTP presenta una guia d’horaris de trens regionals de Catalunya per millorar la informació a l’usuari

Aquesta és una mostra molt petita de la incompetència de Renfe, que, en comptes d'anar endavant, facilitant les coses, sembla que les vulgui complicar cada vegada més. A veure qui és el guapo (o la guapa) que m'explica com trobar els horaris dels Catalunya a la web de Renfe.
Per si de cas, i si heu de mirar horaris de tren, passeu abans per aquesta pàgina. Almenys hi són tots.
La llàstima és que no es té seguretat que les dades siguin les bones en el moment de la consulta.
Qui no es conforma és perquè no vol....

la seguretat d'un pilonet de pedres

Diumenge, com fem habitualment, vam anar a muntanya. Com que el temps no estava per segons quines aventures, vam optar per fer un petit recorregut per la coma de l'Orri, a la vall del Ter, a Setcases.
El camí, si no es coneix, pot costar una mica de seguir, almenys el tram de bosc, per la manca d'una traça clara que, sobretot a l'hivern i amb neu (que no era el cas), complica la orientació.
És en aquest punt on trobar un pilonet de pedres, una fita, s'agraeix profundament, perquè indica que algú ja ha passat per allà i ha tingut la bona pensada de marcar el camí amb una referència inquestionable.
Això, que en un terreny més o menys conegut ja va bé que hi sigui, quan es tracta de zones poc concorregudes o en trams sense camí o amb risc de boira, és especialment important. Trobar una fita, per humil que sigui, un pilonet de tres pedretes, en un terreny poc conegut o delicat és com trobar un aixopluc quan plou.
És cert que hi ha indrets on la proliferació de fites és exagerada i, llavors, fan més nosa que servei. I d'altres, on la fita s'ha convertit en una veritable piràmide i ha perdut el seu sentit. La fita perfecta és aquell pilonet de tres o quatre pedres que, ben posades a sobre un roc o un lloc ben visible, et situa al camí i, a més, et permet veure la següent fita per a seguir el camí.

Siguem discrets. De la mateixa manera que quan anem a la muntanya hem de procurar no molestar els animals, no arrencar flors i tants altres etcèteres, quan volguem marcar un punt del camí, fem-ho amb lògica. No cal un gran piló de pedres. Tant sols això, tres o quatre pedres ben posades. I si trobem una fita, d'entrada no la destruïm i, si és petita, afegim una pedra més. És una manera d'agraïr el favor als que han passat abans per aquell camí i, al mateix temps, garantir la pervivència d'aquella marca que ajuda a no perdre el rumb.

l'orquestra Fireluche en plena forma

Quasi m'en oblido. El mateix dia que vaig començar aquest blog vam tornar a veure i escoltar l'orquestra Fireluche. L'hem seguit quasi ben bé des que van començar i, per tant, tenim una certa perspectiva de l'evolució que han anat seguint.
Del concert de dijous a la Mercè, destacar com han anat consolidant un so que els fa identificables només de sentir quatre notes. I això és important. La Fireluche té ara mateix un so característic i molt personal que, i em sap una mica de greu, es va apartant de mica en mica d'aquell aire pròxim a Pascal Comelade que tant em va agradar de bon principi. De fet, les peces més properes a aquest estil naïf i de joguina són les que més m'agraden i on crec que funcionen més bé. Almenys dijous passat m'ho va semblar.
Però el concert va ser esplèndid i els membres del grup s'ho van passar pipa, manifestant al mateix temps la solidesa que dona els més de cinc anys que treballen junts.
Un comentari apart es mereix el gran treball visual de l'artista que va dissenyar i executar les projeccions que acompanyaven les cançons. El resultat va ser extraordinari. Però vaig trobar a faltar que no el convidessin a sortir a saludar al final del espectacle, ja que s'ho mereixia tant com els músics. En fi, des d'aquí, un aplaudiment.
Per acabar, una pregunta que em feia dijous a la Mercè. Havia sentit que l'orquestra Fireluche tenia que fer una col.laboració amb en Pascal Comelade. I d'això ja fa un temps. I no he sentit res més. Que algú sap alguna cosa?

LLiurona

Avui hem anat a Lliurona. No era aquesta la intenció, ja que el que volíem (després de força temps sense anar-hi) era pujar al Bassegoda des d'Albanyà, deixant el cotxe a la pista de Bassegoda, una mica després del Ginebre i passar per Sant Joan de Mussols per, després, tot seguint un sender marcat per Itinerannia (he de parlar una estona sobre Itinerannia), pujar fins el coll de Bassegoda i el cim. La idea era bona i la informació que tenia sobre l'estat de la pista semblava també bona. Peró no. Tot i que té trams emporlanats, els trams de terra, cada vegada més nombrosos a mida que vas pujant el camí,estan en molt mal estat, almenys per a un turisme. I això em fa patir. Per tant, quan hem vist que la cosa continuava dolenta, hem girat cua, i cap a Agullana.
Com a alternativa, hem decidit pujar a Lliurona pel camí que surt d'Agullana. És ràpid (1h 15min fins a dalt dels cingles de la Parada) i típic de la Garrotxa: molt pedregós i redreçat. Però és fa bé.
El desencís ha estat a l'arribar a Lliurona. Tenia una imatge idealitzada d'aquest indret. I m'ha decebut. No tant pel paisatge, que és bonic, sinó per com està ple d'andròmines abandonades, restes de màquines velles, bruticia, roulots, sacs de ciment abandonats i totalment inservibles... En fi, una imatge que no s'adiu gens amb l'entorn que s'espera trobar.
Viure en contacte amb la natura ha d'implicar convertir un lloc idílic en una espècie d'urbanització salvatge periurbana?
Ho sento, però no crec que torni.

Ja ha arribat el vi novell

Des de fa una bona colla d'anys, l'arribada del vi novell és una d'aquelles dates que són com fites o referències del calendari de cada any. Com és cap a finals de novembre, es troba estratègicament situada entre les fires de Girona i les festes de Nadal. No és que tingui cap trascendència especial ni que jo sigui un entusiasta del Boujolais nouveau, que tant de xou monta cada any (de fet no l'he probat mai). El que m'agrada, és que l'aparició del vi novell implica que la tardor ja ha arribat amb totes les seves conseqüències i que el paisatge agafa aquests dies un cromatisme extraordinari. Això si, sempre que sigui un any que hi hagi tardor, perquè hem tingut anys que la tardor ha estat inapreciable, ja que hem passat directament de l'estiu a l'hivern.
Però aquest any la tardor és magnífica. Els colors aquests dies són fantàstics. I el vi novell d'enguany m'està agradant.
Ja he dit abans que no conec el Boujolais, ni m'interessa. En canvi els vins novells de l'Empordà m'encanten. Tots ells. I cada any m'agrada mirar de tastar tots els que puc trobar, que no són gaires. En particular, m'agrada (i això no és fer publicitat, sino manifestar una opinió personal) el vi novell de Pere Guardiola, de Capmany. Pel seu gust fruitat, que varia d'un any a l'altre, m'imagino que depenent de com ha estat el conreu aquell any. I també per la seva presentació, amb unes ampolles d'un disseny colorista i alegre, que ja atrauen només de veure-les.
Aprofiteu i obriu alguna ampolla de vi novell de l'Empordà. Segur que no us defrauda.

Un gran espectacle!

No havia vist cap comèdia musical fins ahir. I el Hot Mikado em va fascinar. Pel muntatge, per la música, pel treball dels actors, per l'alegria que tot plegat desprén. Van ser dues hores llargues que van passar en un no rés. Realment, m'ho vaig passar molt bé. Molt recomanable.

Foto: Robert Day

Ryuichi Sakamoto a l'Auditori de Girona

El concert de Sakamoto, malgrat el minimalisme d'algunes peces del darrer disc i alguns estossecs (que es deixaven sentir per l'extraordinari silenci que havia a la sala, cosa que no va agradar a algún comentarista, que no crític) va ser d'una sensibilitat extrema, i el resultat, un gran plaer. D'aquells que recordes molt de temps.
Com a detall, el tema que sentireu si obriu aquest enllaç:
http://www.youtube.com/watch?v=YwkuS9FlB7M
és el que bona part del públic que erem a l'Auditori de Girona diumenge passat, esperàvem després de quasi dues hores de concert. Almenys els aplaudiments als primers compasos d'aquesta peça ho donaven a entendre.

Una nova llibreria a Girona

L'altre dia, tot passejant pel barri vell, vaig descobrir una llibreria nova. Que, a més, és cafè, espai wifi i, pel que sembla, també fan dinars i sopars. És d'aquells llocs que, pel seu emplaçament i aspecte, promet. Serà questió de probar-lo.

La seva adreça web és:
http://www.cafecontext.com/index.html