LLiurona

Avui hem anat a Lliurona. No era aquesta la intenció, ja que el que volíem (després de força temps sense anar-hi) era pujar al Bassegoda des d'Albanyà, deixant el cotxe a la pista de Bassegoda, una mica després del Ginebre i passar per Sant Joan de Mussols per, després, tot seguint un sender marcat per Itinerannia (he de parlar una estona sobre Itinerannia), pujar fins el coll de Bassegoda i el cim. La idea era bona i la informació que tenia sobre l'estat de la pista semblava també bona. Peró no. Tot i que té trams emporlanats, els trams de terra, cada vegada més nombrosos a mida que vas pujant el camí,estan en molt mal estat, almenys per a un turisme. I això em fa patir. Per tant, quan hem vist que la cosa continuava dolenta, hem girat cua, i cap a Agullana.
Com a alternativa, hem decidit pujar a Lliurona pel camí que surt d'Agullana. És ràpid (1h 15min fins a dalt dels cingles de la Parada) i típic de la Garrotxa: molt pedregós i redreçat. Però és fa bé.
El desencís ha estat a l'arribar a Lliurona. Tenia una imatge idealitzada d'aquest indret. I m'ha decebut. No tant pel paisatge, que és bonic, sinó per com està ple d'andròmines abandonades, restes de màquines velles, bruticia, roulots, sacs de ciment abandonats i totalment inservibles... En fi, una imatge que no s'adiu gens amb l'entorn que s'espera trobar.
Viure en contacte amb la natura ha d'implicar convertir un lloc idílic en una espècie d'urbanització salvatge periurbana?
Ho sento, però no crec que torni.