El camí, si no es coneix, pot costar una mica de seguir, almenys el tram de bosc, per la manca d'una traça clara que, sobretot a l'hivern i amb neu (que no era el cas), complica la orientació.
És en aquest punt on trobar un pilonet de pedres, una fita, s'agraeix profundament, perquè indica que algú ja ha passat per allà i ha tingut la bona pensada de marcar el camí amb una referència inquestionable.
Això, que en un terreny més o menys conegut ja va bé que hi sigui, quan es tracta de zones poc concorregudes o en trams sense camí o amb risc de boira, és especialment important. Trobar una fita, per humil que sigui, un pilonet de tres pedretes, en un terreny poc conegut o delicat és com trobar un aixopluc quan plou.
És cert que hi ha indrets on la proliferació de fites és exagerada i, llavors, fan més nosa que servei. I d'altres, on la fita s'ha convertit en una veritable piràmide i ha perdut el seu sentit. La fita perfecta és aquell pilonet de tres o quatre pedres que, ben posades a sobre un roc o un lloc ben visible, et situa al camí i, a més, et permet veure la següent fita per a seguir el camí.
Siguem discrets. De la mateixa manera que quan anem a la muntanya hem de procurar no molestar els animals, no arrencar flors i tants altres etcèteres, quan volguem marcar un punt del camí, fem-ho amb lògica. No cal un gran piló de pedres. Tant sols això, tres o quatre pedres ben posades. I si trobem una fita, d'entrada no la destruïm i, si és petita, afegim una pedra més. És una manera d'agraïr el favor als que han passat abans per aquell camí i, al mateix temps, garantir la pervivència d'aquella marca que ajuda a no perdre el rumb.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada